OBRA

L’obra d’Antoni Tàpies

En totes les seves obres repeteix uns mateixos símbols dels seu llenguatge que va crear des del 1954. En aquest sentit, no podem parlar d’una evolució formal pròpiament dita, sinó de l’assentament d’unes bases que donen lloc a una producció unitària i constant.

Les primeres obres

Mostren un caràcter primitivista, lligat a dadà i a l’art infantil o a l’art dels malalts mentals, proper a l’art brut. Aquestes obres evidencien un caràcter simbolista pel que fa a la importància que aquest moviment atribueix a l’al·legoria, el mite i la metàfora. Exemples d'obres del període són: "Zoom" (1946), "Cap i bandera" (1946), i "Creu de paper de diari (1946).  

"Zoom"

Durant els anys quaranta, i com a reacció a l’art conservador promocionat pel règim franquista, es produeix un interès  per part dels artistes del surrealisme, el darrer moviment d’avantguarda de l’Estat espanyol abans de la Guerra Civil. Tàpies inicia el període surrealista amb la fundació, el 1948, de la revista Dau al Set , amb altres artistes i escriptors. Les obres d’aquest període hi trobem referències a Miró, Ernst i Klee. 

En l’obra Parafaragamus (1949) s’observen elements propis de l’art de Klee

.

"La barberia dels maleïts"

Entre 1949 i 1950 Tàpies comença a adquirir una consciència social. Aquesta nova actitud s’emmarca en una polèmica generalitzada entre els defensors d’un art compromès i els partidaris d’un art d’avantguarda, que té el seu punt àlgid durant l’estada de Tàpies a París entre 1950 i 1951.  La sèrie de dibuixos Història Natural (1950-1951), és d'aquesta època, on l’artista ens mostra l’evolució de la natura, la seva metamorfosi i transformació fins arribar a la civilització actual i la lluita de classes. Les obres d’aquest període combinen una representació realista amb un caràcter que continua sent surrealista, obres com "La barberia dels maleïts i dels elegits" (1950), o "Collage de paper moneda" (1951). 

De 1952 a 1954 l’art de Tàpies és abstracte, reacció al període anterior, obertament reivindicatiu i social. Durant aquests dos anys la seva obra se centra en aspectes plàstics, com la forma i el color, i es fa ressò de les idees neoplasticistes que guanyen terreny en medis artístics europeus. Tanmateix, aquestes experiències duren molt poc en l’obra de Tàpies perquè el seu interès va més enllà de la mera expressió formal, i ben aviat comença a treballar amb nous materials com la pols de marbre, la sorra i les terres de color, entre d’altres. Aquesta línia de treball dóna lloc a un nou tipus d’obres que es coneixen genèricament amb el nom de pintura matèrica.

En les pintures matèriques, els materials emprats deixen de ser simples mitjans sotmesos a l’expressió d’una idea per convertir-se en la idea en si mateixa. D’aquesta manera, es produeix una identificació completa entre matèria i forma, entre concepte i llenguatge. Aquestes obres esdevenen superfícies opaques, murs en els quals l’artista inscriu els seus grafits i adhereix formes d’objectes o persones. La identificació de l’artista amb l’obra per mitjà del seu cognom expressa un desig més profund de trencar el dualisme occidental i de fondre’s en la matèria en un informe continu.

Durant els anys de la postguerra es produeix un interès generalitzat per la matèria entre els artistes d’ambdues bandes de l’Atlàntic. La presa de consciència de la bomba atòmica i els descobriments científics comporten una forta curiositat per la ciència, les noves idees sobre l’espai-temps i la substància, alhora que els invents com el microscopi electrònic ofereixen una nova visió de la natura.

Paral·lelament, Tàpies va desenvolupant un interès creixent per la filosofia oriental, pel seu èmfasi en el que és material, per la identitat entre home i natura i per la seva negació del dualisme de la nostra societat.

"Forma negra sobre quadrat gris"

Moltes de les obres dels anys cinquanta i seixanta mostren un món encara en formació, una natura d’empremtes petrificades, de fòssils, com si estigués submergida en un abandonament mil·lenari. Tàpies creu que la noció de matèria s’ha d’entendre també des de la perspectiva del misticisme medieval -a través dels escrits d’Arnau de Vilanova, d’Enrique de Villena i de Ramon Llull- com a màgia, mimesi i alquímia. És en aquest sentit que podem entendre l’artista com a un “alquimista de l’esperit”, algú capaç de transformar el nostre interior més enllà de nosaltres mateixos.

Aquest sentit alquímic el trobarem al llarg de tota la seva obra. Igualment, és durant aquests anys que anirà elaborant un seguit d’imatges, generalment extretes del seu entorn immediat, que apareixeran en les diferents etapes de la seva evolució. Sovint, una mateixa imatge, a més de ser representada de diverses maneres, tindrà una sèrie de significacions diferenciades que s’aniran superposant.

Així doncs, Antoni Tàpies ens ofereix una visió “materialista” del món. El seu missatge se centra en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material (no és en va que Tàpies escull sovint temes tradicionalment tinguts per desagradables i fetitxistes, com poden ser un anus defecant, una sabata abandonada, una aixella, un peu i d’altres). La matèria és l’element substancial de la vida.

El procés tècnic mitjançant el qual Tàpies crea les pintures matèriques és:  en primer lloc cobreix el suport amb una capa de vernís i abans que s’assequi aplica pols de marbre, sorra i altres materials o pigments. Llavors afegeix pintura sobre diverses zones i crea una figura, un objecte o simplement una taca. Quan les darreres capes comencen a assecar-se, el material s’esquerda i mostra els seus components estructurals. De vegades l’artista accentua aquesta impressió raspant la pintura en determinats llocs. Les obres pertanyents a aquest període són:  "El crit. Groc i violeta" (1953), "Terra i pintura" (1956), "Pintura rosa i blava" (1959), "Forma negra sobre quadrat gris"  (1960) i "Relleu amb cordes" (1963)...

"Palla i fusta"

A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta,  intensifica el seu compromís polític,  i accentua el treball amb objectes. El seu interès renovat per l’objecte coincideix amb l’arte povera a Europa i el postminimalisme a Estats Units, tot i que Tàpies no mostra els objectes tal i com són, sinó que els imprimeix el seu segell i els incorpora al seu llenguatge. Al contrari de obres povera o postminimalistes,  els objectes de Tàpies no constitueixen intervencions sobre un espai específic, sinó que són absorbits pel marc pictòric al qual s’incorporen, com a "Palla i fusta" (1969) o a "Pantalons sobre bastidor" (1971).

 "A la memòria de Salvador Puig Antich"

Encara que en aquests anys la seva obra presenta una sensibilitat especial pel que és objectual, Tàpies no deixa mai de pintar ni de treballar en obra gràfica. Però tant  pintura com l’obra gràfica adquireixen un marcat caràcter social i polític ("A la memòria de Salvador Puig Antich" i "Assassins, 1974).

"Sinuós de vernís sobre negre"

A principis dels anys vuitanta, un cop restaurat l’Estat de dret a Espanya i acabats els anys de lluita política, l’interès de Tàpies per la tela com a suport adquireix una força renovada. Aquest nou període en la seva evolució artística coincideix amb el retorn a la pintura propiciada tant a Europa com a Estats Units.

En el cas de Tàpies, aquest retorn a la pintura comporta la utilització de dos procediments no del tot nous en la seva obra. El primer d’aquests  consisteix a polvoritzar amb un esprai objectes ocults sota una tela. El segon consisteix a tacar el llenç o bé el suport de fusta amb vernís que adopta diverses formes en ser manipulat per l’artista, però que mai no arriba a perdre el seu caràcter informe. Exemples d’aquests dos procediments són "Efecte d’arrugues i taronja" (1979) i "Sinuós de vernís sobre negre" (1983).

Les obres dels darrers anys són una reflexió sobre el dolor -tant físic com espiritual- entès com a part integrant de la vida. Influït pel pensament budista, Tàpies considera que un major coneixement del dolor permet fer més dolços els seus efectes i, per tant, millorar la qualitat de vida. El pas del temps, que sempre ha estat una constant en l’obra de Tàpies, adquireix ara nous matisos en viure’s com una experiència personal que comporta un millor autoconeixement i una comprensió més clara del món que l’envolta. En aquest sentit, també és interessant constatar com determinats esdeveniments de l’actualitat, com són la guerra a l’antiga Iugoslàvia o els assassinats i les deportacions de Rwanda, han deixat empremta en la seva obra. Així, són freqüents en obres d’aquest període imatges d’embolcalls, de cossos morts i de fèretres. Algunes de les obres d’aquests darrers anys pertanyents a la col·lecció són Parla, parla (1992), Cos i filferros (1996) i Dues piles de terra (2001).

"Cos i filferros"

A finals dels anys vuitanta sembla que s’incrementa l’interès de Tàpies per la cultura oriental. Tàpies se sent atret per la nova generació de científics, de David Bohm a Rupert Sheldrake. Aquests pensadors han contribuït a donar una visió de l’univers que entén la matèria com un tot en un canvi i formació constants.

Paral·lelament a la seva producció pictòrica i objectual, Tàpies ha anat desenvolupant des de 1947 una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica. En aquest sentit convé destacar que l’artista ha realitzat un gran nombre de llibres de bibliòfil en estreta col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mitscherlich, Paz, Takiguchi, Ullán, Valente i Zambrano, entre d’altres. El fons de la col·lecció de la Fundació conté exemplars de gairebé totes les edicions existents.